Carcassona – La Cité
18 – III – 2026
Faig un cafè amb l’amic M.P. que em comenta que l’ hermano de La Salle, Vicent Valero va faltar fa uns mesos. Guardo un bon record d’aquest religiós que va ser el meu primer mestre quan als quatre anys vaig anar per primer cop a escola. Ell em va ensenyar a llegir i escriure. No recordo el seu aspecte físic, però sí que tinc en la memòria el record de quan ens va dir que l’havien destinat a un altre col·legi i que se n’anava, em vaig sentir trist. Com solia ser habitual en els col·legis religiosos es distingia els alumnes més destacats amb un diploma, en la festa de final de curs d’aquell any em va passar per alt que m’havien cridat per donar-me’n un. Quan al començament del curs següent, acompanyat per ma mare, vaig anar a matricular-me, l’hermano director ens va cridar per a donar-me el diploma, el tenia embolicat amb un paper de diari i em va fer llegir un trosset, llavors va dir orgullós: “aquest xiquet llegeix millor que jo”, des d’aleshores no he parat de llegir tot el que ha passat per davant dels meus ulls. Estaré eternament agraït a l’hermano Vicent Valero.
No tot són, però, bons records. Fem memòria de l’any que vaig fer l’ingrés al batxillerat en el pla d’estudis, teníem deu anys i em va tocar en desgràcia l’hermano A. En repartir les notes del que ara anomenaríem primera avaluació va dir que a partir d’aquell moment només es preocuparia dels deu primers alumnes de classe, – en aquells anys els alumnes érem numerats, el primer, el segon, el tercer…de classe -. En avaluacions successives, una vegada entregades les notes als que formàvem part d’aquell grup distingit, llençava la resta de butlletins a l’aire i exclamava “se rifan burros”.
Formar part d’aquell grup d’elegits no era cap ganga, ens passaven castigats tots els caps de setmana al col·legi, el motiu era que aquest personatge impartia entre altres matèries l’assignatura de Dibuix, sense cap tipus d’indicació havíem de reproduir els dibuixos que ens proposava, al seu parer sempre estaven malament i havíem de repetir-los una i altra vegada i fins que no els acceptava no coneixíem les festes ni dissabtes, ni diumenges. També impartia l’assignatura de Llengua, ací seguia al peu de la lletra aquella dita que la lletra amb sang entra, en fer anàlisi sintàctica ens alineàvem tots a la paret i per cada errada que fèiem rebíem un cop de regla al cap. Ningú mai no li va demanar comptes per aquestes tortures.
2 – IV – 2026
A La Veu del País Valencià escriu avui un article Joan Garí en què sota el títol de “L’últim parlant del català” ens refereix un viatge que va fer, amb uns amics, l’estiu de 1997 a Eslovàquia, però que a conseqüència de l’avaria de la furgoneta en què viatjaven, prop d’Avinyó van necessitar una grua, el conductor parlava una llengua que no era francès. Interrogat per l’escriptor en quina llengua parlava, l’home es va fer el desentès, i li va dir: “un patois que usem per ací”. Per la situació geogràfica en què es trobaven, Garí va deduir que parlava occità. “Va ser la primera i l’única vegada que vaig sentir algú parlant en l’antiga llengua d’oc.”, diu l’escriptor de Borriana.
L’article en fa venir a la memòria un viatge que vaig fer a Carcassona seria l’any 1981 o 82. El Departament de Francès de l’institut on aleshores jo treballava va organitzar una estada en aquesta ciutat d’Occitània, i vaig ser convidat a acompanyar-los. Els nostres amables amfitrions van ser els professors del Departament d’Espanyol d’un institut de la ciutat. En aquell temps jo em dedicava a l’ensenyament del Valencià, això ens va portar a parlar de l’estat de la llengua occitana, tot i que es podia veure de tant en tant alguna pintada que deia “Volem viure al país”, em van explicar quedaven molts pocs parlants i pràcticament cap jove el parlava, tot i que en aquell centre treballava la germana del cantautor Claude Martí, que fora de l’horari feia classes d’occità amb escàs nombre d’alumnes.
Un dia vam fer una visita a la antiga ciutat emmurallada, el que ells anomenen La Cité, allí tranquil·lament asseguts al solet hi havia un grup d’ancians, el professor que ens acompanyava em va dir que aquells homes parlaven occità, es va apropar a ells i els va explicar que jo era professor de català, i que em parlaren en occità. Em va produir una profunda pena, un grup de vells els últims parlant d’una llengua, gairebé convertits en una peça de museu un punt exòtica. És el destí que ens espera als parlants de català? De moment anem resistint.