
15 – IX – 2026
En el llibre del filòsof coreà Byung – Chul Han, No – coses, he llegit un capítol que porta per títol ‘Una digressió sobre la jukebox’. – Incís per als que tenen menys de cinquanta anys -, la jukebox era com un gran tocadiscos que hi havia durant la dècades dels anys 60 i 70 a la major part de bars, on introduint una moneda podies seleccionar algun dels discos que s’hi trobaven a dins. Era la música d’ambient que llavors hi havia en aquests tipus d’establiments públics.
Byung – Chul Han es sent fascinat quan descobreix aquest aparell en un establiment de Berlín, l’adquireix perquè li sembla que és una cosa front a les no coses d’avui en dia per a escoltar música.
A mi m’ha fet recordar els primers anys de la meua adolescència quan els jovenets del moment solíem freqüentar un establiment que s’anomenava Hobby, estava en el carrer Generalísimo que avui s’anomena Joan Carles I, enfront de l’hostal Avenida, on avui està Caixa Benicarló. El lloc en qüestió tenia un futbolí, diversos petacos, també coneguts com pinballs o màquines Flipper i un jukebox al voltant del qual s’arremolinava la joventut per escoltar els darrers èxits musicals. El propietari els tenia ben actualitzats. Les peticions s’anaven acumulant i sovint algun espavilat impacient les tallava tocant algun mecanisme, perquè tardava a sonar la seua o perquè no li agradava el que sonava. Jo vaig ser víctima més d’una vegada d’aquests impacients, perquè recordo que posava San Franciscan nights de The Animals, on la llarga introducció amb la veu d’Eric Burdon abans que sonara la música els semblava una excentricitat. Tot i que valoro el silenci en bars i establiments en general, sens dubte la jukebox era un aparell més democràtic que la música avui imposada i sovint centralitzada que escoltem per tot arreu.

17 – IX – 2026
En el club de lectura de Dijous d’Arts una companya ens proposa portar un objecte que tinga una significació especial en la nostra vida. No en porto cap perquè no guardo cap objecte que complisca aquests requisits. Una altra companya porta un llibre que a partir de la recomanació de la seua professora de Literatura la va ajudar a ampliar el seu univers literari. Això em porta a pensar en un parell de llibres que em van marcar en el seu temps, el primer Comprendre el món de Joan Reglà, el primer llibre que vaig llegir en català, me’l va recomanar el professor d’Història el primer any de carrera. Curiosament en el primer curs de Filologia Hispànica s’estudiava Història, no n’havia estudiat en el meu pla de batxillerat, amb l’excepció d’una Història de l’Art en el batxiller superior. En el batxiller elemental crec recordar també hi havia Història, però era un continu de reis i batalles, però que no s’espante ningú que no em van obligar a aprendre la llista dels reis gots. El llibre del professor Reglà, suposava un esforç per pensar el lloc de l’home en la història, la societat i el món que l’envolta. Joan Fuster el descrivia encertadament d’aquesta manera: “el dibuix fascinant de l’aventura humana a través de la dinàmica social i dels desficacis del destí.”
El segon llibre que em va marcar va ser Cinco hores con Mario de Miguel Delibes. L’argument és ben conegut, la protagonista és Carmen Sotillo (Menchu). Té 44 anys i és viuda de Mario Díez. Representa a la típica dona dels anys 60 a Espanya, amb pocs estudis i destinada a ocupar el segon pla en la seua vida. Estava acostumada a una vida luxosa per part de la seua família paterna fins que es va casar amb Mario. Aquest va morir de manera inesperada. Era un catedràtic d’institut, periodista i intel·lectual, poc materialista i al qual li agradava anar amb bicicleta. Amb ell de cos present Carmen li retrau la vida que li ha donat amb un monòleg de cinc hores. Va ser un llibre que em va impactar i encara recordo la paraula amb que Carmen qualificava el seu marit, zascandil, en català seria baliga – balaga. Malgrat tot el que li retreia la seua dona, Mario em va semblar en aquell moment un model ètic de vida. Amb Miguel Delibes va començar la meua afició a llegir llibres. Va ser una lectura obligatòria de l’institut. Les lectures obligatòries tenen mala premsa entre certs models educatius autoanomenats progressistes, però si jo, que des de molt jovenet havia tingut molta facilitat per a llegir, no hagués anat a l’institut mai no haguera descobert el fantàstic món dels llibres, i la meua vida hagués estat molt més grisa.
