El món exterior
5 – IV – 2026
Avui diumenge de Pasqua m’arriba la notícia de la mort de Josep Piera. El vaig conèixer algun dia proper a les vacances de Nadal de 1979. L’any 1978 el meu amic Rafel Molina i jo vam iniciar un humil projecte de revista literària, Llombriu. Compartíem pis a València i vam posar en marxa una tertúlia literària amb alguns col·laboradors de la revista que vivien en aquella ciutat. Entre els assistents hi havia Adolf Beltran, que amb els anys havia de fer una fecunda carrera de periodista al capdavant de la redacció de El País a València i posteriorment a ElDiario.es. En aquells anys s’assistia a un reviscolament de l’ús literari del català, però encara era una minoria la qui ho feia, de manera que cada xicoteta iniciativa era rebuda amb molta joia.
Els joves escriptors de l’anomenada Generació dels 70 es reunien en una tertúlia setmanal a la cafeteria Roma de la plaça de la Mare de Déu de València. Adolf Beltran els coneixia i per mitjà d’ell vam ser convidats al seu cenacle. El dia que vaig anar estaven molts contents, celebraven que Marc Granell havia guanyat el premi Ausiàs March de Gandia, no em van fer molt de cas. Únicament Josep Piera va estar per mi i xarràrem una estona aliens a la celebració de la resta de tertulians. Finalment em vaig atrevir a demanar-li un poema per a Llombriu, generosament em va donar Epístola o cançó a l’espera de música, un poema que em consta que s’estimava molt, el va llegir uns mesos després en el programa Poetes ara, que emetia TVE a Catalunya i l’ha anat llegint en altres recitals de poesia. Formaria part del llibre El somriure de l’herba amb el que va guanyar el premi Carles Riba.
El dia 7 d’octubre de 1989 seria Josep Piera qui ens visitaria a Benicarló en el transcurs d’una de les mostres literàries que organitzàvem l’Associació Cultural Alambor. Aquell dia vam competir amb un Barça/ Madrid de l’època del dream team barcelonista, malgrat això vam tenir una important assistència de públic. El tema de la xerrada era La literatura del viatge, un text preciós que vam publicar al número 4 de la revista Passadís. En aquell text trobem una perfecta definició del que és la literatura, “la paraula bellament escrita”, concepte que vaig fer meu i el vaig utilitzar sovint en les classes de literatura. Al començament d’aquell text conté unes paraules que avui tenen especial rellevància: “Mentre la vida seria un viatge cap al no-res, cap a la desaparició definitiva, cap a la buidor absoluta, cap a les cendres que el vent dissol pel desert, cap a l’oblit inevitable (almenys en nosaltres, individus solitaris que vivim, orfes de Déu, el silenci metafísic de les acaballes d’aquest segon mil·lenni de l’era cristiana) la literatura, per contra, seria un viatge cap a l’eternitat, cap al record inesborrable, cap a la immortalitat essencial, gràcies a la perfecta presència dels mots, els signes que expressen el viure individual i col·lectiu d’un món concret, d’una cultura, d’una civilització.”
Avui que Josep Piera ha arribat al final del viatge, ens queda la seua obra, amb una varietat de gèneres, amb alguns llibres importants, que ha estat com diu en un altre apartat del text, “l’única manera d’arribar a la immortalitat desitjada.”
23 – IV – 2026
He llegit El món exterior de Fèlix Edo Tena, una excel·lent novel·la que ens narra el final d’un món, el dels masos d’Alt Maestrat i Els Ports. Els masos eren uns espais tancats, autosuficients, fets de pedra. Acorralats en la postguerra per l’enfrontament entre els maquis i la Guàrdia Civil, juntament amb la perspectiva de millor vida a les ciutats, van anar sent abandonats.
La novel·la comença d’una manera molt impactant, diríem que gairebé cinematogràfica, el Jutge i l’Altre, dos figures simbòliques que representen la forma que adopta el mal quan esdevé sistema. Uns personatges que volen ordenar el món a la seua manera, tot i que això implica destruir tot el que havia fins el moment, que es fa sense consciència del mal perquè es porta a terme en nom de la modernitat. En aquest cas, a més els personatges parlen en castellà, la llengua en la que s’ha destruït el món dels masovers.
En la família que habita el mas hi ha dos xiquets, Ramon i Vicent. El primer se’ns presenta com un xiquet somniador i amb un gran desig de conèixer el que intueix que hi ha més enllà del mas. La primera vegada que el pare el porta al poble, mira amb gran curiositat els aparadors de les botigues i tot allò nou que hi veu. Un bon dia desapareix i Vicent es veu forçat a abandonar el mas per trobar-lo, això serà el començament d’un viatge iniciàtic en què coneixerà el món exterior del mas, un món en què comença a conviure el vell i el nou. Com ens diu l’autor en una entrevista que vam mantenir amb ell: “una forma de vida que ja funciona amb una altra lògica. És un primer desplaçament, encara assumible. Després arriba el mar, a Vinaròs, que és una obertura més radical: un espai que desborda qualsevol mesura coneguda, que trenca definitivament l’escala del món del mas. I vindrà la ciutat, encara que siga una menuda com Castelló. Però el veritable trencament es produeix amb els diversos testimonis amb qui parla d’alguns dels horrors del segle XX. A través d’aquests personatges, Vicent entra en contacte amb la història en el seu sentit més violent. La conversa amb un supervivent de Dachau, la presència encara viva de la Guerra Civil, els maquis… tot això introdueix una dimensió que ja no és només personal ni local. El mal deixa de ser abstracte: es fa històric. Es fa real en un sentit que desborda qualsevol experiència anterior. El bé, si apareix, ho fa de manera fràgil, com una possibilitat mínima dins d’aquest món.”
El llibre està escrit amb un estil molt treballat, amb unes descripcions de l’ambient llargues i acurades, unes descripcions que en paraules de l’autor, “tenen a veure amb aquesta manera de descobrir el món. Vicent no el pot assimilar ràpidament, perquè cada espai té una densitat que li és estranya. Descriure és, per tant, una manera de fer visible aquest procés: el pas d’un món tancat i coherent a un món fragmentat i excessiu. També és una forma de resistència. Davant d’un món que tendeix a simplificar, a reduir, a accelerar, la descripció restitueix complexitat. Obliga a mirar, a aturar-se. I, en última instància, és una manera de lluitar contra la desaparició: donar cos, donar temps, donar llengua a allò que ja no hi és o que està a punt de deixar d’estar-hi. Per altra banda, és la manera com, a través de les meues novel·les, intento convertir el paisatge dels Ports i del Maestrat en un paisatge literari, que és profundament local, però que d’aquesta manera aspiro a què arribe a la faceta universal.”
El llibre acaba amb unes excel·lents reflexions sobre la condició humana que enllacen amb el final de tot aquell món que havia significat la vida als masos. Una desaparició que no ha estat neutral. Ha implicat el final d’una manera de viure, de parlar i de comprendre el món.