Fa uns anys un tafaner va acudir diumenge al matí a comprar La Veu de Benicarló al quiosc de Casi al passeig Marítim i just en el moment que li la demanava va sentir a l’esquena una veu indissimulada que remarcava «La dels comunistes». Ho havia dit un llavors destacat empresari local amb qui tant el tafaner com la seua família tenien relacions amicals i també professionals. Ell no se la comprava, va afegir, clar que no!, però reconeixia que totes les setmanes n’acabava llegint algun article en un bar o altre o a casa dels fills, i que estava bé. Després va pagar amb un bitlletot la revista per a la dona, la va enrotllar (la revista!) fent un carxot i amb un somriure de complicitat va picar el muscle del jove tafaner abans de tornar-se’n cap al port. Ens ve al cap aquest episodi banal de la lluita de classes si ara ens preguntem per què La Veu ha tornat a la palestra.
Com ja hem dit fa anys d’això, tants com que els telèfons mòbils a penes havien arribat a la primera generació i que José María Figaredo, per dir un nom a l’atzar, avui dia membre del Club Español de Arbitraje i partidari de rebaixar les pensions públiques perquè els treballadors les complementen amb fons privats, tenia només 10 anys. I tampoc no s’afaitava. Poques coses tenien en comú els dos protagonistes de l’escena però n’hi ha dos que volem destacar: el somriure i el fet de compartir una lectura sobre l’actualitat de Benicarló. Un cop va plegar La Veu l’agost de l’any passat i després de la, podríem dir «irrupció» però millor «interposició», de la IA entre nosaltres i la realitat —deveu recordar el castell de focs que com a reconeixement va disparar a festes l’Ajuntament, veritat?—, què ens queda d’aquelles dos coses? Potser només una revista de colorets, algun breu perdut dins els diaris provincials i el soroll de trencadís que armen a les xarxes els que intenten amagar, confondre i espolsar-se responsabilitats.
Doncs ha sigut a la vista d’un resultat tan esquifit que en un dels inacabables soparots que la redacció de La Veu encara ens regalem a costa dels beneficis de l’etapa anterior hem fet un pensament: una ciutat que, segons els cens municipal, compta amb unes dues-centes entitats socials, un consistori de 21 regidors i tantes coses per millorar, es pot permetre no tindre un mitjà de comunicació amb veu i opinió, sense complexos i en valencià? No havíem arribat encara al sisé combinat de Pyrat Cask que vam trobar la resposta. Efectivament. Aquesta. I el dia que va convocar eleccions el president del Gobierno ens va donar la raó.