20 – novembre – 2025
He llegit amb molt d’interès l’entrevista que en La Veu dels Llibres P. Cano Sever fa a Luis del Romero Sánchez – Cutillas, fill de l’escriptora Carmelina Sánchez – Cutillas, autora que va assolir un gran èxit als anys 70 del segle passat amb la novel·la Matèria de Bretanya, avui tot un clàssic de la nostra literatura. Tanmateix els seu fill ens diu que “sempre es va considerar poeta”. Personalment recordo que el més de maig de 1985 va vindre a Benicarló a participar en una taula rodona juntament amb Isabel – Clara Simó i Margarida Aritzeta, i vaig veure que li va fer molta més il·lusió signar-me Els jeroglífics i la pedra de Rosetta que Matèria de Bretanya.
Ens diu el seu fill que l’edició de tots els seus llibres de poesia li’ls va editar el seu home, menys Els jeroglífics i la pedra de Rosseta, que el va editar Tres i Quatre en la seua col·lecció de poesia. Aquest era un llibre molt erudit, sovint críptic, amb referències a la mitologia, l’astronomia, l’arqueologia, la religió o la història, però no va tindre el ressò que ella esperava, penso que tal vegada va ser perquè en aquell moment ja no era una dona jove i no estava en sintonia amb els joves poetes rebels de Carn Fresca, tot i que el llibre de Carmelina era prou original. Luis del Romero ens diu: “L’absència de ressò o el fracàs dels Jeroglífics li va llevar les ganes de continuar escrivint.” Una lamentable pèrdua per a les nostres lletres.
24 – gener – 2026
Ha mort Remigi Palmero figura fonamental del rock valencià. La seua biografia diu que als disset anys va entrar a formar part de Els 5 Xics, grup valencià de pop/ rock que va assolir un èxit important en terres valencianes els anys 60 i 70 del segle passat. Un grup que va actuar en multitud de revetlles i va fer alguna versió de grans èxits del moment en valencià, com Quan un home vol a una dona de Percy Sledge.
Posteriorment va començar la seua carrera en solitari i va ser un avançat al seu temps. El disc Humitat relativa una mescla de folk, rock, jazz i funk amb sonoritats llatines, africanes i flamenques, s’ha convertit en un disc de culte, encara que això l’incomodava bastant. Amb Cambrers del seu amic Julio Bustamente i Brossa d’ahir de Pep Laguarda, van constituir la trilogia del que es va anomenar rock mediterrani, però la seua música no va tindre l’èxit que es mereixia, va enregistrar el disc en un moment en què es preferien els cantautors amb lletres compromeses. Tot i això ha estat un dels grans de la música valenciana. Jo quan vaja a plegar garrofes seguiré taral·lejant “Quina olor de garrofa que fa…”
1 – febrer – 2026
Fa temps que observo que molts cotxes tenen l’intermitent com a objecte simplement decoratiu. No l’utilitzen per a canviar de sentit, ni per anunciar avançaments, ni molt menys en les nombroses rotondes de carreteres i places. Queden lluny també aquells temps en què els camioners professionals donaven confiança, i amb l’intermitent ens anunciaven si els podíem avançar o no. És cert que avui els enormes tràilers tenen una enorme potència i van a la mateixa velocitat que un turisme qualsevol, però quan en porto un al darrere no puc deixar de pensar en aquella inquietant pel·lícula de Steven Spielberg, Duel, estrenada a l’estat espanyol com El diablo sobre ruedas.
Aquesta intuïció que jo tenia me la confirma la periodista Mònica Planas Callol en seu article del diari Ara d’avui. Segons ens explica, un estudi de L’Observatori de Comportaments d’Autopistas del grup Abertis fet l’any 2022, set de cada deu conductors no feien servir l’intermitent. Estudis fets en altres llocs del món com Canadà, Suècia o els Estats Units, vindrien a confirmar aquesta tendència. La periodista conclou “L’abandonament progressiu de l’intermitent potser ens retrata com una societat cada vegada més individualista, on la comoditat personal s’imposa a la responsabilitat compartida.” És cert. Anem malament.