3 – VI – 2026
Estem a les acaballes del curs i això vol dir que ben aviat assistirem a les festes de graduació dels alumnes d’escoles i instituts que arriben al final de les diferents etapes educatives. Quan jo era estudiant i en els meus primers anys de professor els finals de curs es celebraven amb un modest dinar o sopar que compartíem alumnes i professors, des de fa uns quants anys aquestes senzilles celebracions han estat substituïdes per uns pomposes festes, anomenades de graduació, a imitació de les que, com en tantes altres modes, hem vist a les pel·lícules americanes.
Sílvia Rosés Castellsaguer que escriu articles sobre moda al diari Ara, i que ens ensenya a veure que hi ha darrere de la manera de vestir, dedica un article a aquestes celebracions, Ritual de pas. Cinc hores de cua per a un vestit de graduació? en què ens informa que l’origen d’aquestes cerimònies és medieval i que estaven vinculades a institucions com la Universitat de Bolonya o la de París, i que “servien per acreditar uns coneixements que permetien l’entrada en una comunitat de saber.”
Les celebracions actuals estant molt lluny d’aquella idea medieval. Sílvia Rosés posa el dit en la nafra, no es celebren les competències adquirides, sinó que “han estat plenament fagocitades per la cultura visual i de consum.” En aquestes festes la roba ocupa un paper molt important, i escriu: “Mentre que els nois tendeixen al vestit sastre, similar al de la figureta del pastís de noces, les noies, sotmeses a una pressió estètica molt més marcada, opten per una imatge que en cap cas respon a les tendències del moment. Vestits llargs, setinats i monocroms, maquillatges elaborats i talons alts busquen conjugar dos pols aparentment oposats: el conservadorisme i la sexualització. (…) Uns vestits que imposen clarament una adultització prematura i que funcionen com una mena de debut social, gairebé evocant antics rituals de presentació en societat.”
Fa anys les associacions de mares i pares gastaven els seus diners en comprar coses útils per a l’educació dels seus fills a les quals el pressupost dels centres educatius no podia arribar. No sé si aquesta hauria de ser la funció d’aquestes associacions, el que si que sé és que els seus actuals pressupostos es gasten majoritàriament en organitzar aquestes celebracions on s’estimula la banalitat i el consumisme. I així ens va.
4 – IV – 2026
Acabo de llegir Maragall i la mosca espanyola. L’intel·lectual i la fatalitat hispànica (Onada edicions), de Xavier Vega professor de filosofia, activista cultural i director dels Serveis Territorials d’Educació i Cultura de les Terres de L’Ebre (2004 -2010). Conté un recull d’articles publicats bàsicament a Núvol i l’Ebre Digital els darrers trenta anys, encara que la majoria pertanyen a la darrera dècada.
El llibre està dividit en tres apartats, el primer es centra en la figura de Joan Maragall en el seu context històric, el segon sobre la relació entre Catalunya i Espanya en què els catalans es troben captius i colonitzats i el tercer la construcció simbòlica i política de les Terres de l’Ebre, que qualifica del més important que ha ocorregut als Països Catalans des del començament del nou mil·lenni.
Aquest llibre és un dels assaigs més estimulants que he llegit en els darrers temps. L’autor mostra, amb diversos exemples, la difícil entesa entre l’Espanya castellana i Catalunya, en què aquesta, i també la resta dels Països Catalans, per una successió de fets històrics s’han convertit en una colònia extractiva i els seus habitants en uns estranys espanyols de segona.
És així mateix és molt interessant l’apartat dedicat a les Terres de l’Ebre, en què reivindica alguns dels seus personatges com l’escriptor Sebastià Joan Arbó, que amb la seua famosa novel·la Terres de l’Ebre va batejar el territori, Artur Bladé i Desumbila,, Anna Rosselló, Xarim Aresté o Josep Igual. L’orgull del territori i la seua cohesió es desenvolupa arran de la seua lluita contra el transvasament del riu a començament de segle. Es fan diverses referències històriques i a l’evolució econòmica i demogràfica de la zona, i es fa constar que és l’únic territori de Catalunya on es pot viure les vint – i- quatre hores en català.
Xavier Vega fa gala de la seua enorme saviesa. Al llarg del llibre podem constatar els seus enormes coneixements no només de filosofia, sinó de cultura clàssica i literària, no únicament d’autors catalans sinó també castellans. Podem dir que és un autèntic savi humanista. Tot i això el llibre es molt amè, fa de molt bon llegir, per la seua manera clara de narrar i per un ús sovint de la ironia i el sentit de l’humor.