M’estic agafant molt seriosament la meua nova feina de taquiller/venedor d’entrades. És tan gran l’interès i responsabilitat que estic vesant en aquest gran repte personal, que qualsevol situació de la meua vida quotidiana està enfocada a millorar lo meu servei al club. Sí, perquè com bé deia lo mestre Palanques, estic en camí de convertir-me en un “Hombre de Servicio”, la característica principal dels quals és lo seu amor infinit, entrega desinteressada, altruisme desmesurat, disponibilitat total i, sobretot, un indestructible vincle sentimental envers al nostre estimat CD Benicarló. Estic advertint que dins de mi alguna cosa està canviant. Que està a punt de brollar, com un volcà desenfrenat, una vocació de servei al club de la nostra vida que només se’ns encén als “Hombres de Servicio” cap als quals estic mutant.
Vaig dir que allò que viu un taquiller com jo i com tants que, al llarg dels anys, han ocupat aquest lloc de responsabilitat, mereixia un capítol a part. Així serà. La feina que desenvolupa un càrrec com el meu és mereixedora d’una amplia explicació que serà feta realitat tan prompte jo estiga mentalment preparat per a exposar-la amb lo degut respecte i consideració. Seria una imperdonable frivolitat per part meua que sense unes vivències mínimes em posés a escriure al voltant d’això. Són tantes les circumstàncies de tot tipus que es viuen cada dia de partit des de dins d’aquesta petita construcció annexada a la porta del Municipal Pitxi Alonso que, si damunt les barregem amb tota la història que hi ha al darrere del càrrec, ens trobem amb tal quantitat d’informació que fa necessària una crònica específica que em comprometo a redactar.
Dins l’apartat d’imatges inspiradores, que em fan relacionar les coses mundanes de la vida amb la missió que ara mateix em demana el meu estimat CD Benicarló, avui els porto una captada per la càmera del meu mòbil. Tan gran va ser l’impacte que em va produir i l’allau de reflexions que va dur a la meua ment la simple lectura de la frase que, ni estic en condicions de recordar on està ubicada ni sóc capaç d’establir un fil lògic entre la mateixa i la seua utilitat. Allò que realment m’importa és el missatge solt, tret de context, com un au que vola lliure i que va amollant amb total llibertat los seus cagallonets, -en lo millor dels casos, aquelles cosetes blanques i amb un punt negre que tenen la virtut de tacar la roba que prèviament hem estès al terrat- on li ve de gust. Per què ha cridat la meua atenció aquest aforisme? Molt senzill. Perquè parla d’accedir, d’entrar, de passar d’un lloc a l’altre de la mateixa manera que jo tinc la potestat de, a canvi d’una mòdica quantitat, oferir a una persona interessada, la possibilitat d’accedir al Municipal per tal de gaudir d’un gran espectacle esportiu.
“Entrada solo comisión”. Han vist mai una frase tan contundent, benvolguts i escassíssims lectors? Amb tres paraules s’ha fet una declaració d’intencions que no ens deixa cap dubte. Assumpte tancat. Que no se li passe pel cap acostar-se a ningú que no ostente la potestat de ser membre d’una organització o grup de persones anomenada comissió. I ningú més. La qüestió que se’ns planteja ara és que qui decideix qui pot formar part d’eixe selecte grup de persones que podran tindre accés a allò que hi ha més enllà de la porta on es troba el cartell. Els membres formaran part una elit d’individus que hauran passat unes exigents proves d’aptitud i capacitat ben ponderades per un jurat exquisidament preparat per a l’ocasió. Una vegada superat amb brillantor aquest obstacle i, després d’unes intenses jornades de formació, els nous i flamants membres de la “Comisión” podran accedir a tot allò que s’amaga més enllà del contundent cartell. Des d’aquell moment, tot serà diferent per a ells. Se sentiran investits d’una autoritat que farà que la gent del seu voltant els mire amb reverència i admiració tot pensant: “Oh! Mira, un dels que poden accedir al món superior que hi ha a la part de dins del llindar de la porta. Quina enveja! Jo fa anys que ho intento però no hi ha manera. Com l’admiro!”
Dissabte passat vam aconseguir la primera victòria al camp de l’Atzeneta per zero a un. Ja ens tocava. Dissabte a partir de les quatre i mitja, juguem a casa davant el Moncadense, que té un parell de punts menys que nosaltres.