Una estació d’autocars és un espai cinematogràfic on la nostàlgia viatja enganxada a les sabates dels passatgers. Les històries pròpies dels personatges secundaris cobren protagonisme sota el pes del temps i la memòria. Els herois es dilueixen en la grisor d’un transbord en el camí a Cuenca. La tristesa es respira a l’ambient barrejada amb la goma dels pneumàtics, alhora que els viatgers esperen, fumen i beuen. Cadascú segons la càrrega arrossegada. Conta la llegenda que Michael Curtiz, director de Casablanca, volia que Ilsa i Laszlo fugiren en un autocar, però que al responsable de la fotografia la idea li va parèixer espantosa. El molt esteta va imposar que Humphrey Bogart i Ingrid Bergman s’acomiadaren davant d’un avió i no amb la marquesina d’una parada de busos darrere. Resultaven més atractives les hèlixs d’un avió bimotor que el sotrac d’una caixa de mistos coberta de maletes.
Desconec si Edward Hopper va ambientar algun quadre en una estació de cotxes de línia. Si no ho va fer, sense dubte, es va errar. Greument. Eixe espai per a l’intercanvi de vides porta impresa la sensibilitat seua. La vulnerabilitat, l’aïllament o la solitud de l’individu enfront d’una flota d’autocars amb destinació Biarritz o Calahorra, bé mereixien la mirada del pintor novaiorqués. Una viatgera aferrada a un café, una parella departint amb el cambrer enfront d’un solitari bevedor o una jove que espera llegint són motius recurrents en una estació de busos a qualsevol hora. No cal que siga diumenge de matí per inspirar-se en l’aflicció d’una modesta terminal de transport. Som conscients que no és un paisatge propici per somiar ni per il·lusionar-se. Més bé és un escenari propi d’una pel·lícula desconsolada, d’una escenografia melancòlica que convida més a la fugida que a una permanència decadent i absurda. En definitiva, l’eterna seqüela benicarlanda d’Un viaje a ninguna parte.