Pilar Alfonso Escuder (Cinctorres, Els Ports) és doctora en Comunicació Audiovisual i ha exercit durant molts anys com a professora de Cultura Audiovisual a l’Educació Secundària. És autora de llibres com Les marques ONGD, (Tot) el que encara no saps sobres les marques o De Warhol a @ yodominguez. Mirar l’art i veure el món. Acaba de publicar Quatre pantalles i uns peixos de colors. Contra els gegants tecnològics (Onada Edicions) un llibre en què davant l’ús despectiu de l’expressió “les pantalles”, reivindica críticament les quatre pantalles que acompanyen la nostra vida. Sobre el contingut del llibre hem fet aquesta entrevista per correu electrònic.
Actualment hi ha tendència a demonitzar les “les pantalles”, així en general, i de culpabilitzar-les de tots els mals del món. Tu no estàs d’acord i per això has escrit el llibre.
L’expressió “les pantalles” amb el sentit pejoratiu i metonímic que se li atribueix actualment no m’agrada gens. Em pareix que és una cortina de fum que ens impedeix veure allò que realment és important. Vull aclarir, per començar, que he estat professora de Comunicació i de Cultura Audiovisual en secundària durant molt anys. El meu plantejament respecte a les pantalles ha estat sempre molt crític, encara ho és, tanmateix crec que ara cal reivindicar-les. Dir “les pantalles”, com es diu avui en dia, reviu dicotomies molt antigues: imatge vs paraula escrita, emoció vs raó. Perdoneu-me l’obvietat, les pantalles no són perverses ni demoníaques per se. Del que hem de parlar és dels senyors de la tecnologia i de la política que incentiven els usos dominants. Si ens som conscients potser podrem oposar-hi alguna resistència.
Una cosa que critiques són les metàfores que s’han imposat al llarg dels anys i que hem anat acceptant acríticament coma ara: “la fàbrica dels somnis”, “finestres obertes al món”, “autopistes de la informació”, “el núvol”…Què s’amaga darrera d’aquestes metàfores?
Sí, les pantalles han deixat un rastre de metàfores algunes de les quals han arribat fins als nostres dies. Jo dic que les metàfores s’hereten.
Al llibre faig un repàs d’eixes que tu has enumerat en la pregunta i d’alguna altra. Perquè com va escriure Susan Sontag, les metàfores “s’han de posar en evidència, s’han de criticar, s’han de castigar, s’han de desgastar”.
La fàbrica de somnis curiosament va nàixer com una crítica. Tanmateix, els estudis de Hollywood van apropiar-se-la de seguida com un tret essencial de la seua identitat de marca. El Gran Germà apareix i reapareix al llarg del llibre… Amb una certa intenció polèmica, em manifesto en contra de la finestra oberta al món que tanta confusió ha creat. Però, sobretot intento desmuntar la metàfora del núvol, la nefasta metàfora del núvol. Si t’hi fixes, veuràs que fins i tot el títol és diferent a la resta del capítol. És més apel·latiu, més combatiu: “No en digueu núvol, diguem-ne centres de dades d’alts consums”. No hi ha cap núvol! Hi ha els megacentres de dades de les grans empreses tecnològiques (Amazon, Meta, Google…) que necessiten molta aigua per refrigerar els equips i molta electricitat per fer-los funcionar, i que, a més, contaminen més del que pensem. Per això estan sorgint tants moviments de protesta ciutadana. Als Estats Units l’oposició als centres de dades s’ha convertit en un tema central de les properes eleccions. A Irlanda els han aturat en sec. A Austràlia s’estan prenen mesures per alentir o prohibir-ne la construcció… Hauríem d’observar el que passa pel món i reaccionar ara que encara estem a temps.
Des del primer filmet dels germans Lumière, “Arribada d’un tren a l’estació de La Ciotat”, fins a les darreres tecnologies digitals, les diverses pantalles sempre han generat por. Tu tens algunes propostes per a lluitar contra aquestes pors.
Conèixer el passat podria ser un bon antídot, no? I educació audiovisual a les escoles i als instituts. Aquest capítol es titula “La continuïtat de la por” perquè, des del cine fins al mòbil, les pantalles no han deixat mai de generar monstres. Com va escriure Joan Fuster: “la por engendra els monstres que necessita”. Ara ho estem veient amb la intel·ligència artificial. Què hi ha de veritat i que hi ha de màrqueting de la por en les darreres notícies sobre el descontrol de la IA? Potser, tot aniria millor si bescanviàrem part de la nostra por per més acció política i ciutadana. No?
Ara hi ha muntada una indústria de la desinformació, la missió de la qual és que la gent desconfie de les notícies, i que no vullga saber res, ni dels uns ni dels altres. Aquest és un parany en el qual no hauríem de caure.
És exactament el que dic al llibre, en l’epígraf titulat “Tanta postveritat ens esgota”. Per a mi és el capítol més emotiu. A l’octubre de 2024 estava rellegit l’assaig La posverdad de Lee McIntyre. Després de la barrancada tràgica del 29 d’octubre de 2024, després de les 233 víctimes mortals i de tots els danys materials, vaig percebre que el llibre de McIntyre m’interpel·lava d’una manera diferent. Arriba un paràgraf en què McIntyre vaticina que “quan els nostres líders (o una pluralitat de la nostra societat) neguen fets bàsics, les conseqüències poden ser devastadores a escala mundial”. A València, ho acabàvem de comprovar.
Clar que la desinformació és un parany i que avança en forma de granges de bots i de polítics, convertits en divulgadors de la postveritat, que ens volen fer creure que els fets es poden subordinar al seus interessos polítics, i econòmics, és clar.
Les utopies (o no donem les pantalles per perdudes) és el capítol final del llibre, on tractes de rebatre aquest pessimisme que ens envolta, “allà on mires arrasa la distòpia” – dius-. Sembla que hi ha un intent per a que les utopies socials i polítiques desapareguen de l’imaginari col·lectiu.
Algú va dir que estem molt dotats per imaginar distopies, però som incapaços de projectar utopies. Des que vaig començar a escriure Quatre pantalles i uns peixos de colors, tenia molt clar que volia fugir de les distopies. De distopies, en tenim de sobres en les sèries, en la narrativa, en l’assaig… Com escriu Layla Martínez en Utopía no es una isla, “Jo sí que crec en una societat millor. De fet, crec que ni tan sols tenim una altra opció que construir-la”. En el meu cas, parlar d’utopies és potser una mica hiperbòlic, però el poder dels magnats de la tecnologia és tan desproporcionat en comparació amb la força del professorat i de la ciutadania en general per combatre’l que qualsevol lluita, per mínima que siga, sembla una utopia. Així que al llibre proposo tres “utopies” senzilletes: utopia de la regulació anticipada, utopia de la sobirania digital i utopia del decreixement.
Una de les utopies que proposes és, no prohibir les pantalles a les aules, sinó regular-les, i per això seria necessari introduir de manera seriosa i obligatòria l’assignatura de Comunicació Audiovisual en l’ensenyament secundari.
El que ha passat a França i a Austràlia ho confirma. Han prohibit l’ús de les xarxes socials als menors i han hagut de recular, perquè no ha funcionat o perquè els tribunals els han dit que no podien fer-ho. Prohibir, sí. Regular, no? Açò no és el far west encara que ho parega. Les tecnològiques s’han de regular. Les tecnològiques han de complir les lleis. Dins i fora de les aules se n’ha de parlar.
Com he dit, he estat professora de Comunicació i Cultura Audiovisual durant molt cursos de manera una mica excepcional, aprofitant totes les escletxes del currículum. Però, no hauria de ser així. Hauria d’existir una assignatura (o més d’una) per a la totalitat de l’alumnat de secundària, tant obligatòria com postobligatòria. Amb un plantejament crític, amb una mirada oberta al món. A la dècada dels noranta alguns ja demanàvem que el cine i la televisió havien de ser part del currículum escolar. Amb l’arribada de les noves pantalles, persistim.
Una altra utopia seria la sobirania digital, contrarestant el poder immens de les empreses de Silicon Valley.
En el llibre l’enunciat de les tres utopies comparteixen un afegitó: “(i educació)”. És la qüestió clau del meu plantejament. En parlar de la sobirania digital a l’escola, entre d’altres, comento el cas valencià. El 28 de febrer de 2020, l’experta en ètica digital Manuela Battaglini, va escriure un article en què felicitava la Generalitat Valenciana per protegir la privacitat de l’alumnat amb la creació d’eines com Ítaca i Aules. Dies després va començar el confinament per la covid i tots vam poder comprovar com eren d’importants aquelles eines. L’alegria va durar poc. Durant el curs següent, la Generalitat va signar un acord amb Microsoft. És una qüestió importantíssima. Ho assenyalen tots els experts. Estem parlant de la privacitat de l’alumnat i del professorat. Les dades del nostre sistema educatiu han d’estar en mans de les transnacionals tecnològiques? De debò?
També proposes el decreixement digital. Una de les coses que molta gent desconeix és el cost mediambiental de l’ús dels dispositius mòbils.
Fa anys que el fotògraf Joan Fontcuberta va parlar de la “fúria de les imatges”. En podríem dir també deliri fotogràfic i videogràfic. Crec que és una obsessió intergeneracional. Per no fer-ho llarg, podria aportar algunes dades objectives:
- S’ha calcultat que es faran més fotografies en un any qualssevol de la dècada actual que en tot el segle XX.
- En any i mig, la IA ha creat tantes imatges com en els dos segles d’existència de la fotografia.
- Hi ha dotze bilions de fotografies emmagatzemades als centres de dades d’arreu del món.
L’ús que fem de les imatges és sostenible? A quin preu? A qui beneficia? Tu i jo i els lectors d’aquesta entrevista podem fer alguna cosa al respecte?