Potser per fer una mica de transició i tot malimitant Unamuno i Fray Luis de León amb el seu «como decíamos ayer», torno amb un viatge per l’Alcàrria dels que vaig deixar en l’anterior etapa de La Veu de Benicarló. No és que Guadalajara siga cap capital cultural xuclada com està per tot el que tenen a Madrit, però Déu n’hi do si una persona desenfeinada com ara jo mateix vol assistir a algun esdeveniment, n’hi ha per triar i remenar.
El passat cap de setmana, tot prenent cafè en un dels nombrosos establiments que inunden la ciutat perquè menges torreznos o et faces un croissant a la planxa, vaig agarrar del taulell una mena d’agenda dels «eventos» que tindran lloc a la ciutat dels Mendoza durant aquesta tardor. La publicacioneta, molt digna, de paper bo i a colors la pots trobar per qualsevol lloc públic i porte el suggerent nom d’El tragaluz, l’obra teatral de Buero Vallejo. Ben sabut és que el reconegut dramaturg va nàixer al carrer Major caracenc i que, diuen, no va renegar mai de la seua terra. Em vaig mirar el prospecte mentre es gelava el cafè i, ah, vaig comprovar com al dia següent, precisament al Teatro Auditorio «Buero Vallejo» actuava Rafael Álvarez «El Brujo». Ràpid, sense ni tan sols fixar-me si aquest bon senyor interpretava per enèsima vegada la seua versió d’El lazarillo de Tormes, vaig comprar per internet una entrada. Només en quedaven de la darrera fila i al meu costat dret encara sobraven dos seients buits.
Amb la meua modernor de codi Qr al telèfon, mitja hora abans de l’inici de l’espectacle allí que estava jo a la porta. N’érem pocs, molt pocs, però amb civilitat vam entrar i vam prendre possessió de les respectives localitats. La meua, la pitjor. Es veia bé però, i a més, les butaques fan una mena de coveta al respatller perquè el de darrere puga ubicar les seues cames amb l’espai necessari. Bon invent. Vaig anar llegint de què anava l’obra, Volar con los pies en el suelo. No estic en condicions d’escriure cap crítica al respecte, no en sé de coses d’aqueixes, només puc dir si una cosa arreu m’ha agradat o no i en aquest cas va ser que sí. Al monòleg reben els crítics pedants, els polítics actuals i entre poema i poema del Siglo de Oro (ai lo bigotet de santa Teresa de Jesús), s’intercalava algun acudit que, de veritat, no em va fer riure massa. Però bé, molt bé.
Quan ja la senyora de la megafonia ens havia donat les gràcies per mantindre apagats els nostres mòbils va fer la seua entrada triomfal el matrimoni que ocupava les dos cadires del meu costat. Tota la fila amunt i el senyor i la seua potentíssima panxa donant les gràcies i demanant disculpes. Quina sort aquesta parella, només sortir l’actor a l’escenari van començar a riure amb estrèpit i no van parar suposo que fins que van arribar a casa. El moment de fascinació total va arribar amb un acudit sobre Quevedo. Lo poeta de menut vivia a la cort i un dia la reina, de qui no en recordo el nom, el va tocar per l’esquena sense que ell la vera; la resposta de la criatura va ser la d’alçar una anca, tirar-se un pet i girar-se i en comprovar davant de qui s’havia desfogat va dir aproximadament: «con razón dicen que a su majestad se le abren todas las puertas a las que llama». Com si s’hagueren pres una pastilleta del riure, lo ventre de l’espòs pujava amb goig indòmit amunt i avall, i ella plorava tant que se li entelaven les ulleres i no s’aclaria a torcar-se-les de tant de moviment que li feia tot lo cos.
Si torno al poble aquell dels manxecs que volen ser madrilenys, abans consultaré El tragaluz.
PROPOSTA 2. Clicant en aquest enllaç els nostres polítics locals podran apreciar què han fet a Urretxu, al País Basc, amb un convent de monges que també va comprar l’Ajuntament: https://share.google/