Si la jovenalla d’avui en dia em veu als meus 65 anys de la mateixa manera que jo mirava de menut les persones que ara tenen la meua edat, tinc motius per a estar com a mínim trist. Homes grans en el pitjor sentit de la paraula i dones sobretot de negre i amb cap tipus de «cura» facial. És evident que la raça ha millorat des de la dècada dels seixanta i que ara, ja més prop dels vuitanta que dels cinquanta, són molts els meus coetanis que encara «tenen tota la vida per davant». O no, igual pensen més que no estem per deixar passar cap dia de felicitat, per modesta que siga.
Diumenge 25 d’octubre, després de Déu deu saber quants de mesos, més de cent «quintos» ens vam reunir en un conegut restaurant local per comprovar que estem ací, que tenim ganes de retrobar-nos amb persones a qui estimem i que fa anys i panys que no véiem i, ai, per «recordar». És evident que aquest verb, recordar, tornar al cor, porta unes connotacions que res tenen a vore amb per exemple «planificar», «projectar» o «programar» o fins i tot amb «futur» (perfecte o imperfecte, tant s’hi val). Potser sí amb un «futur immediat»…
L’organització de «l’evento» ho va planificar tot amb mesura, discreció (no, discreció no tanta!), ordre, senderi i especialment amb alegria i il·lusió. A la gent li agrada, no sé per què, posar notes a tot. Jo vaig decidir un dia que no pensava puntuar res més, que ja n’he gastat massa de bolígrafs rojos. Així que, per mi, simplement gràcies per tot. Eixe tot hauria d’anar amb les tres lletres majúscules, però el potencial lector d’aquesta pàgina ja ho sap.
Reconec que l’arribada va ser «gloriosa». Amb un bon amic vam vore sortir del restaurant esperitat i amb cert disgust un reporter local; li vaig dir a a l’acompanyant que jo sabia què havia passat i no, no em vaig equivocar. Tots, també amb lletres majúscules, tenim les nostres coses. Una vegada travessat el brancal del lloc de la festa uns i unes joves diligents em van donar i haver de posar per falta de perícia uns pasquins del Voom-Voom i del Torreón, llocs on es comprén que la joventut dels meus temps passaven les seues estones agradables. Crec que al Voom-Voom només vaig entrar una vegada i al Torreón a la segona va haver una baralla tan agressiva que no hi vaig tornar més. Sempre seré un moll.
Fotos de rigor: selfis, en grup, individuals, per parelles, per taules o perquè quantsdanysensevoret! Lo menjar, bé. Uns que si els calamars estaven salats (qui guise salat…), uns altres que si dolços, que si jo ja fa anys que menjo sense sal, que si jo sense sal no sé menjar. No eren manies, no, que la gent de la nostra edat ja controlem. Lo «però» al tiberi, i és la meua insignificant opinió, l’he de posar en les postres, clarament poc aptes per a paladars molt llépols com lo meu.
Lo café i DJ Toño. Des d’un racó vaig sentir alguna cosa de Peret i una que diu no sé què d’una ventanita. Arrea costipao! Em vaig apropar a la «pista» i encara vaig prendre més consciència de com estic d’acabat en general. Mare meua, diràs que siguen jovenel·los. Molts de riures, cares amables de felicitat, de modesta felicitat però plena, hi havia qui les cantava totes i no és cap exageració afirmar que vaig quedar embadalit amb alguns que s’atreveixen amb unes contorsions que no he sigut capaç de fer en la vida. Mentre anava xarrant ara amb uns ara amb altres, quina sort tinc, alguns incauts em demanaven que els fera fotos al fotocol; pobres, no saben que em tremolen les mans i que l’autocar de cartró tan ben dissenyat i que deia «Quintos del 61» devia semblar a totes les imatges que estava en marxa.
No sé com es devia acabar la festa. Sempre me’n vaig abans d’hora dels llocs.
I potser sone a sensibleria, però en aquest cas no em pareix malament imitar Quim Masferrer: gent de la Quinta del 61, SOU MOLT BONA GENT!
PROPOSTA 4. Que se mueran los feos.
