L’edat, sobretot, l’edat. O com porto l’edat per ser més exactes, em xucla amb una força centrípeta impossible d’aturar cap al clot que, amb el anys que porto jubilat, he aconseguit emmotllar en una butaca del menjador que no volia ningú; és molt batxillera, tant per a mi que només he de girar el cap per vore què passe al món com per als meus veïns, avesats als meus roncs i aaaais. Quan les tasques domèstiques les dono per acabades, imantades, em cauen les anques i tot lo cos al sofert seient. Els consells conjugals del tipus a una casa sempre hi ha faena o no sé com no has vist la pols de… a saber Déu on no m’afecten massa, la veritat. És molt soferta la pols, no diu res.
Aposentat al meu particular tron m’hi passo hores llegint sense pensar que tal paràgraf el subratllaré i l’utilitzaré a classe, quin goig, llegir per llegir. Ara mateix em té enganxat una Filosofía de la risa -de la qual no en recordo el nom de l’autor ni ganes tampoc- que em fa reflexionar sobre que realment riure ens salvarà una miqueta de les calamitats que venen, però no el riure de riure d’un acudit, sinó el riure foteta cínic. Deu tindre raó aqueix bon home, no en deu haver altra. De vegades també em barallo amb algun sudoku impertinent, dels «difícils», o em capfico en articles del diari que no em facen pensar massa, discuteixo per whatsapp amb algú (tots tenim fel), però sobretot beco quan intento escoltar algun programa de ràdio o algun pòdcast. No falle mai, quan Òscar Andreu diu «Benvinguts a la…», jo ja estic bufant com un dofí.
Açò de dormir m’ho hauré de fer mirar, de veritat. Com lo pobre Alonso Quijano em passo las noches de claro en claro y los días de turbio en turbio. I a casa. Surto poc. El cos em demane no sortir gens. De fet, hi ha hagut dies d’aquest estiu que ho he «aconseguit», a un preu molt car, en soc sabedor, perquè la calor m’acovardix: de dia, de nit, en diumenge, a l’hora de dinar… Així, en general, no em va mai bé res que implique moviment. Sedentari i dropo de manual.
I aquest motiu és el que em porta a iniciar la secció de «L’evento», escrit prou en castellà, com crec que ho dirien la majoria de regidors del nostre ajuntament. M’he proposat per obligació sortir al carrer una vegada a la setmana. Així de temerari m’he fet, sí, sí, ja ho tinc decidit. Quedar bé amb l’amabilíssim lector d’aquestes ratlles és el pretext que m’impel·lirà a baixar i pujar els 53 graons que separen de manera cruel la meua butaca i el carrer. Qualsevol cosa: un passeig, una obra de teatre, una obra de les que mirem los vells, un partit de futbol, una pel·lícula en algun cinema més enllà del nostre terme, una conversa amb cervesa…, per avorrit i insípid que siga.
Aquesta és la voluntat. Intentaré no decebre’m una vegada més i complir totes les setmanes.
PS. Atés que venen unes votades infinites que no s’acabaran calculo que fins les festes d’agost de l’any que ve, cada setmana acabaré amb alguna proposta perquè els partits que ho tinguen a bé la puguen incloure en el seu programa electoral. De res!
PROPOSTA 1. No hauria de passar ni un any més sense que el dia de la Hispanitat es pose un pal com cal a la plaça anomenada de la Constitució amb una bandera rojigualda de les dimensions dignes de Benicarló. Els motius tant s’hi val, una bandera espanyola no fa mai nosa.