Peripècies vitals volgudament buscades m’han dut els darrers mesos a relacionar-me amb certa profunditat amb (la) gent del món del bou de carrer. No m’ha sigut mai aliè aquest entorn, ho reconec; a casa sempre hi ha hagut afició i mon pare va ser qui, amb quatre il·luminats més, va organitzar, ai, l’últim any que es van fer bous al camí Convent, fins que els famosos pedrissos van deixar lloc a unes voreres amples i ben característiques que van conformar la fesomia d’aquella avinguda fins fa una mica més de tres dècades. Ho sabem nosaltres i els de la rondalla de La Sotà amb la veu de Josep Albiol: «A n’este camí Convent faran tres dies de bous, los fadrins se posaran la brusa i pantalons nous» i etc.
Hi he fet noves amistats i molts de coneguts, especialment a les terres de l’Ebre. Tinc l’encàrrec d’ajudar a confegir i donar forma a l’autobiografia del cèlebre ramader de Deltebre Pedro Fumadó, conegut arreu amb lo sobrenom del Xarnego. És bon jan, coneix millor que ningú el seu ofici i n‘ha vist de tots els colors. I encara no s’ha fet de nit. Em va picar i vols que anéssem a l’entrada de bous d’Onda? I tant, tenen fama de ser emocionants i no amollen quatre vaques velles i escanyolides, fartes de córrer amunt i avall per carrerons amenaçades (només amenaçades!) per bastons dels paisans més feréstecs.
A les nou, mentre féiem temps d’aquells d’uns porxos, ja estàvem escoltant un senyor de veu rogallosa que darrere de la barra del seu bar ens va invitar a un poliol. Xe, si me’n recorde jo del Xarnego, ací ha vingut a muntó vegaes i sempre ha quedat bé. Resposta: home, que ho dubte vosté?, que tinc un nom jo, eh! Em vaig entretindre mentre conversaven en la contemplació d’uns corretjots ben treballats, amb els seus guarniments, dignes d’haver passat per les mans de Felipe Senén, l’ultim corretger benicarlando. La veu rogallosa va deixar la conversa que duia i em va explicar que aqueixa peça que jo deguera contemplar amb curiositat és molt antiga i que la fan servir sempre només amb el primer bou embolat de la fira; vaig pensar que quin «honor», animalet. Com vam poder van sortir amb el meu acompanyant en «olor de multitudes» que em va posar en una ocasió un alumne a un examen. Se sentien perfectament per falta de discreció uns murmuris altisonants: el Xarnego, sí, jo l’he vist ací, el Xarnego. Com que encara no era l’hora de la nostra actuació vam pegar una volta pel recinte taurí ens vam apropar a la preciosa església barroca de l’Assumpció; jo volia que hi entràrem perquè només per l’altar major ja val la pena el viatge, però estava tancada, vaja.
Al cap d’una estona i acompanyats i acomboiats pel senyor Pepe Badia, exembolador, bellíssima persona i assenyada (em van caure un bon grapat de prejudicis a trossets en terra) vam esmorzar un tros d’abadejo i uns filetets de vedella gustosíssims, en el local de la seua colla: tot hòmens, tot crits. Mare meua.
Amb l’estómac mig enganyat, molta atenció, vam anar els tres als atrotinats (és així!) estudis de la TV d’Onda. És privada i segons em va comentar el senyor Pepe no compta ni de bon tros amb els mitjans dels estudis municipals, però està en un bon lloc, al costat dels torills de l’ajuntament i ell retransmet els «encierros» des que va deixar de rodar animals pel carrer. Lo Xarnego i jo anàvem «a hablar de nuestro libro» i a comentar una mica tot allò que s’apreciava a través d’una pantalla. Em va resultar curiosa la sensació de vore els bous per la televisió i sentir-los en viu a pocs metres. Mentre l’ocasional locutor es fumava el seu caliquenyet, lo ramader i jo anàvem fent vore que discutíem sobre bous i més coses humanes i divines. L’he de frenar perquè no té pèls a la llengua i si no l’aturo reben tots: polítics, comissions de festes, veterinaris, ajuntaments… Tal era la cosa que en un moment donat em va arribar un whatsapp d’un xicot de Masdenverge que s’ho escoltava des de casa dient-me que per favor aturara els trets del ramader. No. Té raó el Xarnego: s’ha agarrat el costum d’anar a comprar bous sobretot a Andalusia i de vegades els venen veritables penjolls i no tenen a qui donar-li la culpa. Només vam deixar de xerrar el moment justet de l’entrada, amb sis bous, sis, tots ells de color cendra, de procedència Santa Coloma (perdó per la pedanteria) i de la ramaderia de La Quinta, triomfadora en nombroses places de primera. Una bèstia d’aquelles va agarrar un «corredor» veterà i, amb un forat de banya de més de quinze centímetres rajant-li, se’l van endur a l’Hospital de la Plana. No res, pronòstic «menys greu».
Un mosset amb més calma i cap a casa.
PROPOSTA 3. Per favor, necessitem una regidoria de «nyaps» amb dedicació exclusiva. Algú que simplement vaja prenent nota durant quatre anys de voreres amb rajoles diferents, de terres dibuixats a mà, de llambordes clavillades…