Obliden la panòplia clàssica de les cròniques festives del periodisme local. Ni inoblidables, ni úniques, ni entranyables, ni participatives. Si em demanen una paraula que definisca les passades festes d’agost 2026 els donaré aquesta: ‘debades’. Els benicarlandos hem viscut una experiència espatarrant. Sabíem que en altres pobles havia succeït i els valents que s’havien arriscat a traspassar els límits del Barranquet o d’Aiguaoliva així ho testimoniaven. Però cap cadufer ni cadufera ho havia experimentat baix la vigilància protectora del campanar. Encara tenen dubtes sobre la idoneïtat del nostre vocable per compilar aquestes festes patronals? Hem accedit impunement als recintes musicals sense desembutxacar ni un euro. Gratis. Ni els vells recorden quelcom semblant.
Un amic, el molt sabut, m’ha repetit quaranta vegades que l’any vinent hi ha eleccions i ens han volgut comprar amb això del pa i del circ. Un dels cunyats xafaguitarres, el molt cunyat, s’ha obstinat en què la selecció artística ha sigut desastrosa: un cursi de manual, uns roquers calbs, una orquestra d’acròbates afònics i una tropa d’artistes acabats rememorant que als anys noranta ja estaven acabats. Però cap dels dos opositors a censor no disposa de la més mínima visió global i de conjunt, perquè més enllà del suborn electoral o de l’encert en la tria musical, cal observar que Benicarló està vivint un canvi inevitable de paradigma lúdic: de la festa tradicional a la festa Cancún, del sobri caduf a l’excessiu ‘tot inclòs’. Comprovaran l’error que cometen els dos bròfecs quan el proper 2027, l’Il·lustríssim ens entregue la polsereta per accedir de franc també a la cervesa i els còctels. M’hi jugo un dit. Concretament, el menut del peu esquerre del cunyat.