Brauli va ser un company d’institut amb qui vaig compartir dos cursos de claustre. No més. Temps suficient com per establir una relació basada sobretot en un sentit de l’humor tronat i molt, molt poc suc. Ens en fumàvem de tot i, ai, de tots; ell tenia habilitat per a la imitació de gestos i veus i jo, que soc fàcil en general, la tenia per a la riallada escandalosa. Les foteses però tenien uns límits que no calia establir, sempre vam ser civilitzats i el nostre va ser un humor que de tan blanc resultava segurament impropi de l’edat que teníem. Lo meu amic, fadrí empedreït ja aleshores, va demanar trasllat prop de casa i les nostres relacions es van limitar a les targes nadalenques primer, a les trucades telefòniques a cap d’any i amb l’arribada del whatssapp vam «recobrar» l’hàbit de la hilaritat estúpida en compartir mems i acudits dolents nivell C2.
La setmana passada, oh sorpresa, em va picar. Lo meu optimisme innat em va fer pensar en alguna calamitat o alguna desgràcia, però no. Aprofitant l’avinentesa d’un viatge seu a València, on havia fet matx (?) mitjançant una xarxa de les que hi ha per trobar parella, va decidir que s’aturaria i em visitaria. Xeic, si encara vius al mateix lloc passaré a veure’t i ens prendrem una cervesa i riurem una mica. Quina alegria, després de prop de trenta anys que no son nada. De matí manyana, abans d’anar-se’n al potencial festeig, ja el tenia ací. Està igualet, veig que ha viscut per a ell i així com jo semblo (soc) un vell, ell encara trobo que està en condicions de disputar matxs. Aveam, sorprén-me i dus-me a algun lloc ben preciós d’aquest poble teu. No en vaig tindre cap dubte: puja al cotxe i anirem a vore el mural del Bar Sevilla, en quedaràs impressionat, seguríssim.
Amb el meu utilitari vam aconseguir arribar al Paseo i superat el segon óvalo girar per l’actual carrer dels Beats Màrtirs de Benicarló perquè així, des del camí En Cobert, vérem en tota la seua magnitud aquella meravella acolorida i representativa (per a mi si més no) de Benicarló. Al mateix lloc on està la placa que recentment s’ha col·locat per nomenar el nou vial hi havia un grup de persones. Vaig minorar la velocitat per pura curiositat. Estaven els dos regidors de VOX locals i crec que unes xiqüeles filmant Ulpiano Mayoral en seguríssim que amè parlament. Una de les que duia una càmera lluïa a un canell una polsereta rojigualda, cosa que em va fer sospitar que tant d’aparell no es tractava de cap reportatge a l’ús sinó que podria ser per a les xarxes socials. En vore’ns, lo meu amic d’infància Antonio Fornés se’ns va apropar i, Déu meu, sense conéixer de res el meu acompanyant em va dir, literalment i en franc (espero) somriure: tot facistes, tot una colla de facistes. Juro que si em punxen no en treuen sang. Sorpresa als dos seients ocupats del cotxe. En la vida li he dit aqueixa paraula, en la vida. El pensament no delinqueix, de moment, i sí que és possible que l’haja pensada. No fa molt el mateix regidor va comentar que aquesta era una revista de «rojos» (sic). No m’agrade aquest lèxic «guerracivilista», em disguste molt; no ja perquè l’use sense sufocar-se un modest regidor de poble sinó perquè s’està naturalitzant un llenguatge agressiu tant a les xarxes socials com als mitjans de comunicació tradicionals (quan li sento dir «hòstia» a Carles Francino li’n pegaria jo una a la galta amb la mà plana). No sé, ens estem acostumant a les gracietes amb mala folla del tipus me gusta la fruta o a l’exabrupte directe de dir-li (i dir-se) fill de puta al president del govern, vinga o no a tomb.
Qui és aquest home? Li ho vaig explicar com vaig poder mentre a poc a poc ens apropàvem al que considero el mural més artístic i representatiu de la ciutat, i ho dic de tot cor. Bocabadat es va quedar el meu amic: una espectacular sevillana amb un vestío de faralaes d’un roig intens i cintura de vespa al·lusiva al nom de l’establiment, una recreació de la barraca antiga del port, les cases de Fontcuberta amb els seus desapareguts porxos i una botella de Kola-cortals envasada por Ángel Doménech conformen l’acoloriment d’un mur que no comprenc com encara no ha esdevingut símbol de Benicarló igual que ho són totes les parets mitgeres que es van pintar durant els dos anys que festes d’agost eren sobretot Candem Bló i bous a la mar. En fi.
Contemplació i algunes fotos. Ja a la terrassa de l’establiment ell es va demanar una cervesa fresca potent i jo una aigua amb gas que fora Vichy, Malavella o San Narciso, no tinc lo paladar tan refinat per a Perriers o Sant Pellegrinos ni tan empobrit com per a Cabreiroás o Fonters. Em van treure una San Narciso, ja se sap, beber es preciso agua San Narciso.
De nit em va picar Brauli decebut pel seu matx i encara aclaparat pel senyor que ens havia dit no sabia què dels facistes.
P6. Potser un regidor encarregat perquè es lleven les banderetes i guarniments del poble una vegada s’acaben algunes festes?
