En general, no m’agraden les multituds, encara que siguen d’aquelles d’anar per casa. Depén, segurament, de la lluna; hi ha uns dies que tot i tots em fan nosa i n’hi ha d’altres que m’enxissaria confondre’m en l’anonimat entre qualsevol aglomeració i encara d’altres on donar conversa i preguntar. Per la lluna no m’ha abellit anar al cementeri per Tots Sants, massa gent, massa potser folclore, on es barreja algun rostre desencaixat amb una immensa majoria que fes-te compte que hi pugen amb el mateix esperit i escàndol que el dia de sant Gregori van a la romeria. Ho veig així. Rogles de matrimonis en animat xivarri, converses banals sobre el temps o com s’han fet de grans los xiquets i sempre una concurrència expectant, no menuda i mig morbosa, a l’apartat d’últimes novetats. He vist dones passejar per aquell tros de terra beneïda que s’ho miraven tot amb el mateix esperit que jo em passava les pàgines dels àlbums de cromos de futbolistes. Xica, a son pare l’hauran posat en companyia de la primera dona perquè ací no es veu que haiguen llevat la làpida; au, ja s’ha acabat Tal, sempre treballant com un burro i ací no puge ningú a vore’l o, encara pitjor, totes eixes flors i eixes atencions, en vida, quins desenganys!
Quan va començar a fosquejar el dia 31, vaig pensar que era el meu moment. Cotxe i unes quantes rotondes i al cementeri. Les persones majors i les assenyades ja haurien fet lo seu fet equipades i armades de draps, netol per a les parts metàl·liques de les làpides i flors naturals, de plàstic o de paper; ara (açò només per als que no tenen vocació de cementeriers) fa anys que els visitants, resadors o no, disposem d’unes higièniques i llustroses fonts proveïdes d’aixetes, graneres i unes escales d’alumini amb els graons antiesvarants que no hi ha més ulls que vore. No faltava més que mitja hora perquè tancaren portes i, ai infeliç, vaig suposar que no em trobaria ningú. Amb una modesta camussa feia compte de netejar les pedres on es poden llegir els noms d’alguns dels meus éssers més estimats, tots ells van deixar ben dit que no volien búcars, que després tot era pols i crear-se obligacions. Quanta raó.
Entrada triomfal. Oi, Paquito, sí que vens tard. Que em diguen així, en són pocs i de seguida vaig conéixer la veu. Sense voler, i tot i estar on estàvem, vam fer uns riures. Ja sense pràcticament temps, a llevar la pols no sé si de les pluges o del vent. Com a mínim i com a màxim que es veren bé els noms dels difunts. En passar per davant d’on està soterrat mon tio Rafel vaig apreciar que algú li havia deixat un bombonet de xocolate. Quina família. Ajupit i decidit a agarrar-lo i donar-li les gràcies al germà de ma mare, una mà «amiga» em va agarrar del muscle de manera intimidatòria i que què fas, animal, que això li ho haurà posat algú perquè…, perquè…, qui ho sap, igual espere que se’l menge ell quan se’n vaja tota esta gent, o perquè li sembla més bell de bon tros un bombó que un crisantem o perquè era llepolet i la gent fem coses així. Però és mon tio, ell se’l llevaria de la boca i me’l donaria, seguríssim. En fi, que vaig deixar el dolcet on estava i després d’unes quantes salutacions vaig poder, també, fer el meu fet.
Encara no havia pujat al cotxe que va començar un consistent borrim de fang.
PROPOSTA 5. Reunir en horari matutí un rogle de persones d’edat que no tinguen cap obligació i que s’estiguen assegudes a qualsevol banc de la Placeta dels Bous amb una pancarta que diga NO!, i baix un espai que aniria canviant segons el missatge d’actualitat pertinent. Allí donarien satisfacció als curiosos de la seua negativa i explicarien el perquè de la seua protesta: NO! (a les llumetes de Nadal al mes d’octubre!, etc). En cansar-se, es podrien adreçar en pacífica manifestació al Mercat Vell. Els avantatges són molts i grans: dinamitzaríem lo centre del poble , sortiríem a tots els programes de televisió de les vesprades de tots els canals i donaríem, en definitiva, vida al nostre Benicarló.