Quan aquella veu, que sorgia de les entranyes més profundes de l’avern, em va dir que tornàvem a moure no sé de què m’estava parlant. “Dijous sense falta vull la feina feta”- em va exigir amb una urgència que feia volar pels aires lo meu estat de tranquil·litat total i absoluta de la qual estava gaudint. No entenia res. Tenia tan assumit i tan interioritzat lo meu estat d’indolència permanent que tot allò va provocar en mi una reacció violenta i ferotge de tal calibre que, en aquell moment, hagués pogut fer qualsevol bestiesa. Des de tallar lo fil de la meua existència fins a tallar-li’l a qui estava a l’altre costat del telèfon, passant per convertir el vandalisme el meu nou estil de vida, vaig pensar de tot. En una mil·lèsima de segon van passar pel meu cap totes les barbaritats que el més vil i abjecte dels humans pogués mai imaginar. A partir d’ara em transmutaria, des del més insignificant i anodí dels humans que era, fins a la bèstia més desapiadada, menyspreable i vomitiva des de que el món va conèixer a Sandiego Obiscal. L’amic de Trump seria una Hermanita de los Pobres Desamparados al meu costat.
Amb una energia descomunal, fruit de la nova persona a la qual estava mutant, li vaig exigir a aquell tirà sense escrúpols que m’explotava, una justificació que donés sentit a aquell atropellament que estava patint per la seua part. Gràcies a les meues exigències, em va convocar a un establiment on els ratolins corren per les prestatgeries dels licors, les paneroles ens observen fixament des de les safates de croissants florits, els mocs ressecs apegats baix de les taules ens arrapen la pell de les cames, les soles de les sabates es resisteixen a abandonar el contacte amb lo pis mostós, les mandonguilles es fan majors d’edat entre magnífiques floridures i els gots nets tenen tantes empremtes que els del CSI es farien bojos buscant l’assassí. Encès com un bou al que un malvat picador ha perforat la pell amb excessiva crueltat, em vaig dirigir a aquell antre de brutícia i mal gust on m’esperava, assegut a un tamboret d’una barra amb més merda que el cervell d’un fatxa, lo personatge més sinistre que mai ha passat per la meua vida. Encara no havia començat a dir-li allò que pensava quan em va posar davant dels ulls un paper d’estrassa, tacat d’oli de sardines escabetxades, tot dient “Esta firma és teua?”. Vaig haver d’ajupir lo cap. Mentre es prenia un cafè que poc abans havia escopit una cafetera després que el seu propietari agafés lo cafè molt del poal de les escombraries, lo tirà exhibia una fastigosa cara de satisfacció. En eixe moment aquella mutació que jo havia començat fins a convertir-me en un home malvat va fer marxa enrere. Vaig comprendre que tornaven els nefasts temps d’angoixa setmanal i que el passat revenia a la meua vida com una enorme au que estén un vel negre per damunt de la meua existència.
Amb resignació, i fent un esforç sobrehumà, vaig recórrer l’espai que em separava de la porta del local sentint com, a cada passa, la sola de la sabata es resistia a abandonar l’establiment. Era com si el pis d’aquella cova de bandolers es negués a deixar-me anar. En arribar al carrer em va rebre la reconfortant olor d’una fàbrica que, sense dubte, havia volgut perfumar lo poble amb un dels seus variats aromes. Vaig omplir els meus pulmons d’allò i, amb lo cap catxo, vaig emprendre la marxa sense destí, disposat a deambular pel poble com un ànima en pena ho faria pel purgatori de Dante.
La conclusió de tot plegat està clara i no cal pegar-li més voltes. Sense més dilació de la que m’ha permès la urgència de l’encàrrec, he hagut d’omplir, una vegada més, una pàgina en blanc per a escriure al voltant de coses de les que no sóc un expert, com ara de futbol.
Ara mateix els hauria de fer una petita descripció de la situació actual del nostre estimat CD Benicarló, que aquesta temporada ha patit uns sensibles canvis pel que fa al seu funcionament i gestió. Com ara no tinc ni temps, ni ganes ni espai per a fer-ho, ho deixaré per a una propera ocasió. També els explicaré la meua nova situació al respecte, de la qual només els diré que he fet marxa enrere en el temps, quasi com un Marty McFly qualsevol.
Lo més immediat. Diumenge passat vam jugar a casa davant l’Almenara, guanyant –amb molt d’esforç i punt d’honor- lo primer partit de la temporada per dos a zero.