Encara que des del meu nou lloc de taquiller la vida es veu d’una altra manera, no totes les setmanes ha de ser així. Sense anar més lluny, aquesta passada ha estat una bon mostra d’això. Des del meu privilegiat lloc veig passar la vida com una fulla de xop que ha decidit que, després d’estar enganxada des de la primavera a l’arbre que li ha donat la vida, ja és lo moment de volar lliure i es deixa portar per aquella força que l’empeny cap al terra. Allò que continua ja ho saben: es deixa arrossegar pel vent fins que és devorada per uns éssers microscòpics que la converteixen en aliment per a futures generacions vegetals. Just així passa la vida per davant de la finestreta del taquiller veient com, per exemple, els operaris de la neteja de carrers acaben la seua jornada laboral i tornen a unes instal·lacions que hi ha al costat de la via del tren. Persones i vehicles de tot tipus tornen al lloc de la seua sortida.
Com deia abans, aquesta setmana no ha estat així perquè un motiu de pes ha fet impossible la meua presència al Municipal. Però la meua ment sí que ha estat allà dalt. Per això, quan este matí he vist com, despès d’una nit plujosa, els que tenen assignades les feines de neteja o reg i que tantes vegades he vist passar per davant de la meua finestreta del camp de futbol s’han posat a banyar allò que alguns anomenen “lo jardí del Marynton”, he tingut una gran alegria. Potser algú de vostès pensarà que és una incongruència regar o passar la manguera després d’haver plogut, que no té cap sentit. Però no. Jo els entenc. Què hi ha més il·lusionant que agafar una manguera, prendre possessió d’ella, sentir-te l’amo i senyor de l’aigua que surt per la seua boca i apuntar aquell raig hídric allà on te vinga de gust? Amb ell pots arrossegar papers, fulles, fang o burilles perquè tu manes de tot i les pots fer anar allà on vulgues: una claveguera, la porta d’un casa, una reixa a ran de vorera, la roda d’un cotxe o l’entrada d’un aparcament. Conec eixa sensació de poder, que vaig experimentar per primera vegada quan vaig tindre a les meues mans una pistola d’aigua que amollava un ridícul raig per la punta del seu canó. Ja no els diré allò que va recórrer el meu cos quan vaig accedir, per primera vegada, a una manguera connectada a una aixeta. La possibilitat que m’oferia aquell artefacte de llançar l’aigua allà on em vingués de gust va ser -i encara ho és- la més intensa de la meua vida. Sense dubte.
Ara jo ara em poso a la pell de l’operari encarregat de tan gran ferramenta que, ajudada per la pressió que li aplica una bomba que deu haver al cotxe cuba, llança aquell raig demolidor. M’aixeco de matí i veig, amb gran estupor, que ha plogut i que la meua feina de llançar aigua a discreció amb la manguera potser no serà útil i … què faig? No m’ho penso dues vegades: rego sobre banyat. No he de permetre que l’aigua de pluja ocupe el lloc de l’aigua del poble. Banyo, banyo i torno a banyar. Que els carrers estan xopets? I a mi què. La meua vida és dominar la manguera, tindre el poder de xopar allò que em vinga de gust i no allò que la pluja ha banyat. Per a mi, la major satisfacció es produeix quan els vianants entren a les seus cases amb les soles de les sabates banyades per l’aigua que jo he escampat pel poble i el gust que produeix escapar-la per dins de casa en forma de petjades. Sublim!
Però malgrat que no vaig pujar dissabte passat al municipal, el nostre estimat CD Benicarló igual va jugar lo seu partit de lliga davant el Moncadense. Vam guanyar per tres a un, després de remuntar un gol en contra a les acaballes de la primera part. Tres punts més que ens permeten allunyar-nos un mica més de la part baixa de la classificació.
Dimecres, al camp del Torreblanca, el nostre equip va jugar un partit oficial contra l’equip titular del mateix. Es tractava d’un invent que es diu “la nostra copa”, que ja va per la seua sisena edició. Vam guanyar per zero a un. Suposo que el pròxim rival –es juga per proximitat- serà el Traiguera, que va eliminar al totpoderós equip del poble del costat per dos a un.
Diumenge a les 11:30 juguem al camp del Vinaròs. No penso anar.