Quan va acabar la guerra civil, l’any 1939, la gent que no combregava amb el nou règim va haver de marxar del país. Amb maletes atrotinades on van haver d’encabir de pressa i corrents les quatre pertinences que van poder, se’n van anar nord o mar enllà cap a un destí incert. Els que no van tindre l’oportunitat d’anar-se’n, o van preferir arriscar-se a romandre a casa seua, van viure durant anys en el que s’ha anomenat “exili interior”.
La gent que vivia a l’interior, és a dir, a l’estat espanyol, es va haver de sotmetre al silenci que imposava el franquisme. Sense possibilitat d’emprar la seua llengua, sense opcions de manifestar públicament les seues opinions. S’imposava una visió única d’Espanya, i tota altra posició havia de ser foragitada (cap a fora) o amagada (cap a dins).
Quasi noranta anys després, torna a ascendir una percepció essencialista de la societat en què vivim. Aquesta tendència creu que Espanya és de tal o qual manera, i que tot el que se’n surt d’eixa norma no té dret a existir. Blanca, castellana, occidental, heterosexual, neoliberal, monolítica. Aquesta voluntat de fidelitat a unes suposades arrels essencials de la cultura i la societat és un dels trets que va definir els feixismes.
Mentrestant, als que no sintonitzem amb aquestes idees ens volen “fora”. “Si no quieres ser español, vete de España”, o “Vete a Cataluña”, he llegit de vegades en xarxes. Però no. Potser ens venen temps d’exili interior, però no serà silenciós. Des de la cultura, des de la reivindicació de la nostra llengua, des del respecte a la diferència, des de la defensa dels febles de la societat, seguirem aixecant la veu. Ha de ser un exili combatiu.
Des d’aquesta secció, anirem posant el nostre granet d’arena. Amb les armes que ens han estat donades: la llengua, la paraula, la cultura, la literatura. Sabent per l’experiència històrica que són armes molt més poderoses del que els bàrbars creuen.