Diuen que allò que mal comença… mal acaba. Doncs això, que en este poble devem tenir l’exclusiva en estos menesters de fer malament les obres que el nostre ajuntament escomet. Mireu el Camí Convent i la seua continuació del passeig de Ferreres Bretó. I sí, ja se n’ha parlat llarg i estés d’esta qüestió quan La Veu existia en paper. Però jo, si no recordo malament no ho havia fet.
Dit açò, toca un incís, tornar a esmolar la meua guillotina particular en aquesta nova singladura d’una nova Veu, ara en format digital; diràs que em fa una mica de patxoca tornar, després d’aquest any sabàtic que tota aquesta colla de col·laboradors habituals de l’antiga Veu hem tingut, tenint en compte que anem de cara a unes votades que es presenten summament divertides (eufemisme). Doncs això, que veient com tenim el pati i l’ambient enrarit que es respira, amb fatxitolàndia volen aconseguir traure rèdit de la por i de la imbecil·litat d’alguns en les properes votades, està clar que toca ficar-se al davant altra vegada i continuar amb el que sempre m’ha caracteritzat, ser incorruptible i radical, tot barrant el pas a tota aquesta colla dels de les estanqueres al canell. I si cal crear un nou Comité de Salvació Pública per a purificar-nos, doncs endavant amb les atxes. Tot siga per tornar… a la república!
Tancat l’incís, tornem al tema que ens ocupava: com de maldestres arriben a ser en este poble quan de l’obra pública es tracta. I estem parlant de l’obra pública senzilleta, la barateta i que, en teoria, no hauria de suposar cap problema. Doncs no volíeu caldo?, dos tasses, la imatge que voreu i que dona entrada a la meua diatriba d’este primer article, sens dubte corrobora l’adjectiu. Tot i així, no és que la imatge siga impactant per ella mateix, que ho és, l’impactant és el lloc i el que representa per allò que traspua del fet que si a casa seua fan estos nyaps, i apliquen aquesta solució fantàstica, què no faran a qualsevol altre lloc que no siga casa seua, i no es veja tant o estiga més amagat, per tal de tapar-se les vergonyes (també tenim imatge).
Quina ment més autènticament brillant que va aplicar la solució antològica al gran nyap d’haver ficat el nou terra del carrer a l’alçada de les entrades dels edificis (com la ment brillant de qui va fer el projecte als serveis tècnics municipals fent aquest autèntic desficaci), en un carrer que se sabia que era una zona d’avingudes d’aigua: sacs terrers! Apilar munts de sacs terrers com si estigueren al marge d’un riu a punt de desbordar-se. No em direu que és… simplement increïble, fantàstica, senzilla i més barateta que tot el projecte d’obra que no ha servit per a res.
Certament, ja poden fer una bona comanda de sacs terrers d’estos atés que la majoria d’edificacions del carrer estran en la mateixa circumstància. A vore, ho diem perquè segurament els eixirà més a compte que si han de fer front a totes les denúncies per inundacions degudes al fet d’haver fet tant matusserament l’obra de convertir el carrer en zona de vianants. Però com diem ací a ca nostra, de perduts al riu. I com no n’hi ha una sense dos, i els agrada això de fer nyaps, què en direu també del que han fet ara amb el reasfaltat dels carrers que van des del Camí Convent cap el passeig de l’Estació on l’asfalt ha quedat a l’alçada de la vorera… perquè l’aigua de la pluja puga entrar a les cases amb més facilitat. Quina potinera d’obres! O a les cases els hi fiquen un brancal o els sacs terrers a compte de la casa gran… o ja poden avisar els bombers! I anem arreglats perquè ara que arriben eleccions comencen a proliferar les obres… a quina més mal feta. I després es queixaran per haver-los passat per la meua guillotina. Ja m’estic pensant no esmolar-la!
