Diu el diccionari que la paraula afonia prové del grec i que es tracta d’una patologia que comporta la pèrdua o la disminució de la veu. Ara fa més d’un any que vam perdre aquesta nostra Veu però ara, per sort, ja l’hem pogut recuperar. Suposo que en algun moment o altre heu patit una afonia i us ha neguitejat la sensació d’impotència que genera la impossibilitat de fer una cosa tan bàsica i necessària: fer servir les paraules per a comunicar-nos amb els altres membres de la nostra espècie.
Ara, però, afortunadament, l’afonia que patia la nostra Veu s’ha acabat i de nou, amb un format renovat i en suport digital, ja tornem a disposar d’un altaveu d’idees, cròniques, reflexions, experiències i esperances d’un conjunt plural i divers de veus que compartim la voluntat de ser i fer poble, sempre des de Benicarló però fins allà on calgui.
El diccionari també diu que la veu, en música, fa referència a cadascuna de les parts d’un conjunt polifònic vocal o instrumental, és a dir, tonalitats diverses que volen ser part d’un tot, que volen ser, des de la seva especificitat i singularitat, element constitutiu d’una sola peça. Aquesta nostra Veu, doncs, des de la polifonia de les veus que la conformen i que ella amplifica, vol alçar la veu d’una determinada manera d’entendre la vida, el compromís ciutadà, la cultura, la defensa de la pròpia identitat i d’allò que ens defineix com a poble.
I el diccionari també diu que, en un sentit figurat, alçar o aixecar la veu significa parlar a favor d’algú o d’alguna cosa (En el ple va aixecar la veu en defensa del projecte). Per tant, ara és el moment que aquesta nostra Veu es faci sentir de nou i alci les nostres veus de forma clara, nítida, crítica, irònica, positiva, constructiva. Perquè la democràcia -i això ja ho sabien molt bé aquells homes atenesos que en els llunyans segles VI i V aC van anar pensant i materialitzant una forma d’organització política que busca el bé comú des de la veu i el compromís de tots els qui configuren la comunitat- només es pot bastir damunt l’expressió lliure de les idees de totes aquelles persones que saben que el seu benestar i el fet de poder viure amb dignitat només es pot fer realitat si és un desig i un compromís compartit amb els altres. I des d’aquest compromís, també és cert que de vegades cal alçar la veu en un altre sentit que el diccionari també explica: adreçar a algú paraules fortes, insolents, especialment amb voluntat de rèplica (Goses alçar la veu al teu pare?). Perquè sovint, contra el silenci volgut i còmplice d’interessos particulars o voluntats que volen debilitar el teixit compartit o de sorolls mediàtics que amaguen la cruesa de la realitat cal fer sentir una veu que a molts no els agrada.
I per brindar per aquesta nova etapa de la nostra Veu us convido a retrobar -perquè segur que el teniu ben present- un poema de Miquel Martí i Pol. Evidentment havia pensat també en l’imprescindible Assumiràs la veu d’un poble de l’Estellés, però com que ja l’he citat moltes vegades en aquest racó de la Veu de l’etapa anterior, he escollit aquest del Martí i Pol que va escriure l’abril del 1980 i que, des de la necessària consciència de l’espai de temps que ens toca viure, amb totes les fragilitats, dubtes i temences que ens fan ser qui som, ens anima a fer sentir ben alt la nostra veu i a fer, amb tota la modèstia que pertoca, tot allò que estigui al nostre abast per teixir un poble, un país -aquest país nostre fet de països- i un món més amable, més just, més pensat i fet de i per a les persones que l’habitem. I la nostra eina per teixir poble són les paraules que des d’ara s’apleguen de nou en aquest mitjà de comunicació ben retrobat.
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.