Mira tu, qui ens ho havia de dir, que hauríem de tornar al carrer després de jubilats, altra vegada, però adherits ara a l’onada dels influèncers. Ara de fet en som tants a la colla, que quan ens trobem, desfaenats com estem, allò sembla la torre de Babel: a vore qui la diu més alta. Resultat, un catxull de llefiscositat tal que no el trobes en una cort de porcs on no han retirat els purins en un parell d’anys. I en la nova singladura teníem diverses opcions per al nom de la secció, cada una amb els seus pros i contres. Podíem quedar-nos, fàcil, amb el nom de Tafaners, ja instal·lat en l’imaginari dels nostres lectors en paper, un clàssic, que en diríem; podíem tirar de clàssics i batejar la secció com El recer del fidel Eumeu o, jugant amb la riquesa del nostre vocalisme, La cort d’Eumeu, així per guanyar aura… però també teníem propostes més locals: batxillers o xafarders, quambe és el que hem sentit sempre ―el nostre sempre, si més no— a Benicarló. Sí, tots eren apropiats. Finalment ens hem decidit pel nom que duu ara la secció, Catxullers, també d’ús comú al poble mentre els benicarlandos no eren un tros de carn enganxat a un esmàrtfon. Catxullers té diversos avantatges: si la pronuncieu amb unció quasi podeu sentir el soroll viscós del fangatxo, barreja de les opinions més gratuïtes, infundades i llefiscoses i de la mala bava en què se solen diluir. Si no volíeu caldo… dos tasses! Òbviament, venint d’on venim, ja vos podeu imaginar com anirà la porquera d’ara en avant. Ja sabeu que de porc i de senyor, se n’ha de venir de mena i nosaltres farem honor al nostre llinatge. Au, avant les atxes!
Remena, remena, nena!
Doncs ací estem i entrem en matèria, que no podem estar tot el full (bé, ara no serà un full, serà un… nosequè electrònic, no?) remenant la merda, que a casa nostra ne tenim per a donar i regalar i ens en sobra per a convidar. I és que tot i haver passat més d’un any des d’aquells tafaners que van tancar La Veu, la cosa, als nostres carrers no sembla haver millorat en absolut. Poc o no res ha canviat, i tant és així que allò que ens ha caracteritzat com a poble en les últimes dècades, els trastos, o les deixalles, al carrer i la desaparició de l’alcaldia per a fer no sé sap què, per posar dos exemples ben visibles, poden ser encara les nostres senyes d’identitat. Ara ho demostrarem fefaentment, perquè els efluvis del catxull, després de ben remenat, arriben a tot arreu.
Comencem. I com a mostra un botó —en realitat, bastant més que un botó— del que no ha canviat gens, ans al contrari, s’ha consolidat per damunt dels colors i dels cicles polítics. A la imatge ho teniu. De tot! Matalaps, restes de sofàs i de mobles, tinells, portes… A que fa goig? Benicarló en estat pur. I esta mostra només és la punteta de l’iceberg de vergonyes que tenim per traure a la llum. I davant de la situació la màxima autoritat local sembla desapareguda mentre no la busque a les fotos de qualsevol sarau popular: el del polp o qualsevol altre.
I si amb lo dels trastos al carrer no en tinguérem prou, què en direu de les restes de menjar, incloses les capses de portar-lo, que això ens faltava? Capses de cartró i plàstic del teicauei que són rebutjades allí on ve bé un cop la persona ha omplit el pap. Mireu el que vam trobar a la cantonada del carrer de sant Blai i el de l’exmèrit fa uns dies. Doncs això, que alguns semblen haver fet una gran festassa pizzera i després no van ser capaços de trobar el contenidor blau o ni tan sols una paperera. Al final totes les restes i molta més merda, dos sacs d’eixos negres ben plens, a la cantonada citada com si allò fora l’abocador municipal. Fartets devien quedar, com els veïns veient quant de porc continua circulant pels nostres carrers. Pizzes grandària XXL per a imbècils triple XL. Veieu com seguim igual? Encara com que operaris de la neteja van fer la sua faena com cal i ho van retirar prompte però no tant perquè el catxull no hi quedara ben instal·lat. Merda!
As time goes by
I mentrestant el temps passa i a Benicarló sembla haver-se disparat novament la febra de la construcció, la ciutat segueix sense unes dotacions esportives i culturals capaces d’absorbir la intensa activitat que es genera en els dos camps; amb instal·lacions educatives deficients i envellides; amb els patinets circulant impunes per onsevol; els comerços locals, signes del temps, reduïts a la misèria; amb el centre fet un laberint de culsedacs per a la circulació i per si fora poc amb els bancs més lletjos de l’hemisferi nord plantats a l’avinguda del Marqués de Benicarló. Bé, aclarim-ho, en realitat, lletjos, molt lletjos no ho són, però en aquella ubicació, en l’entorn urbà en què els han posat, canten més que la consellera Pradas. Ah, i s’escalfen tant al sol que els confiats que s’atreveixen a posar-hi les anques a mitjan matí, se’n recorden durant un parell de setmanes de l’eminència que els va triar.