El passat mes d’octubre, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va acollir el gruix dels actes d’una nova edició de la Biennal de Pensament. En una de les sessions, Juan Mayorga -una de les veus més suggerents del teatre espanyol contemporani-, Victoria Szpunberg -dramaturga molt premiada i autora, entre d’altres, d’obres tan interessants com L’imperatiu categòric i La tercera fuga– i Israel Solà -membre de “La Calòrica” i responsable de diversos muntatges de gran energia teatral- van conversar, sota el títol “El teatre i la lluita democràtica”, amb enginy, intel·ligència i ironia, sobre diversos elements del passat i el present d’aquesta expressió artística que és molt més que un gènere literari. Des de la voluntat d’homenatge i memòria dels 50 anys del Teatre Lliure i de diverses companyies que van definir un moment molt ric i esclatant en aquells anys de la transició política -i lamentablement sense fer referència a experiències anteriors com l’EADAG (Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual) que de la mà de Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany ja des de la dècada dels anys 60 fan el miracle de connectar el teatre català amb la pròpia tradició, amb els grans noms de la literatura com Espriu, amb les expressions teatrals europees més contemporànies i ser escola de molts dels grans noms de l’escena del país -, els tres ponents van repassar amb respecte algunes propostes que els van impressionar, com d’important va ser la feina que van fer totes aquelles companyies i nous espais teatrals i que com a hereus de tot aquest llegat avui els toca, des del nostre present, fer tan bé com sigui possible la feina teatral -en totes les seves dimensions que convergeixen en el muntatge- perquè el teatre segueixi sent avui un àmbit meravellós i privilegiat d’experiències estètiques que ens ajudin a fer sentir i bategar la vida.
Tots tres dramaturgs van compartir la idea que la força, la màgia, del teatre rau en el fet que el teatre és alhora una expressió artística i un lloc concret on aquesta es duu a terme. El teatre és una trobada, en certa manera una assemblea. No és casualitat, doncs, que la nostra tradició teatral occidental que té els seus orígens en l’Atenes dels segles VI i V aC neixi a l’àgora, en el mateix lloc que es va definint la vida democràtica. Perquè el teatre, com l’assemblea política, ens demana ser activament present en un lloc, escoltar amb atenció, participar d’allò que en aquell moment es diu, de tot allò que es planteja. El teatre és viu amb tota la seva força mentre dura l’espectacle. Després només en queda el record a dins nostre -un record que si ens ha marcat va fent-se present de tant en tant i ens convida a explorar nous camins, noves reflexions, noves descobertes. Més enllà d’aquest record ben fèrtil en queda només el testimoni per a la història -en les fotografies, en els vídeos, en les notícies o les crítiques- que és necessari per a poder apuntalar la memòria però que no és prou fort per a poder reviure l’experiència estètica, resseguir allò que Walter Benjamin en diu l’aura o el valor de la força estètica d’un moment irrepetible que ens emociona especialment, que ens trasbalsa, que ens fa pensar. I tot això passa en un “teatre”, és a dir, en un espai concret -sovint un escenari però pot ser qualsevol lloc- en què uns actors i unes actrius es posen a la pell d’uns personatges per explicar-nos alguna història, per fer-nos viatjar pels complexos i sovint tortuosos camins de les emocions humanes, dels desitjos, dels neguits, de les grandeses i les misèries sovint plenes d’absurd de la nostra fràgil condició que ens inquieten, ens trasbalsen, ens fan pensar, plorar i riure.
El teatre és, doncs, una meravellosa eina per a fer-nos sentir vius i això vol dir que ens ha d’ajudar a mantenir-nos desperts, crítics, atents a la matèria i la forma que defineixen les bastides que ens van construint -individualment i col·lectiva. I per això, si entenem que el teatre té una funció política en la defensa o consolidació de la democràcia -relació que ja es troba, com hem apuntat, molt clara en el seu origen en el context de la democràcia atenesa de l’època clàssica, amb les grans tragèdies i comèdies- no l’hem de trobar tant en una expressió teatral directament i explícitament lligada a un discurs polític determinat sinó en la seva potentíssima capacitat de fer-nos pensar, de fer-nos moure -sovint contra la nostra pròpia voluntat- de la zona de comoditat i ens empeny a endinsar-nos en laberints fets de matisos, un àmbit de grisos que defuig dicotomies reduccionistes. Perquè amb la paraula i la faula -dos elements essencials que defineixen el fet teatral- compartides en assemblea, en aquest espai màgic que és un teatre, ens obre esquerdes en els murs de les veritats absolutes i ens regala escletxes d’inquietud, de sorpresa, d’admiració, de fascinació que ens donen eines i forces per aprofundir en la nostra consciència de les coses -de les més individuals a les més col·lectives, d’aquelles que si ens despullem de robes culturals i circumstancials mostren la nuesa de la nostra condició humana- i amb això podem avançar, per dir-ho amb paraules de Hannah Arendt en aquest viatge en un vaixell sense baranes que és el fet de viure amb consciència, amb responsabilitat, amb honestedat amb un mateix i amb els altres.
Juan Mayorga va explicar que avui a Alemanya l’extrema dreta fa una pressió molt forta perquè el teatre -suposo que deuen centrar el seu focus en els teatres públics- es desideologitzi, és a dir, no parli de temes humans i socials que poden tenir una connotació diguem-ne política, que plantegin a l’escenari qüestions que poden fer pensar al públic. Podríem suposar que allò que pretén l’extrema dreta alemanya -i que els seus admiradors i seguidors locals aplaudeixen i volen imitar- és que el teatre deixi de ser allò que essencialment és i esdevingui una expressió artística merament superficial o d’entreteniment banal. Però em temo que és molt més que això: allò que realment pretenen és tallar qualsevol expressió que permeti obrir dubtes, que esquerdi suposades veritats indiscutibles, que ens permeti endinsar-nos en les complexitats de les emocions humanes, del joc dels interessos, dels desitjos que ens impulsen. Quan l’extrema dreta parla de desideologitzar en realitat parla de retallar, reduir i si es pot anular completament tot allò que permeti i ens ajudi a pensar per a nosaltres mateixos. I des d’aquest plantejament, imposar la seva ideologia, la seva manera d’entendre el món, des de la desmemòria i la no reflexió crítica. Els totalitaris no suporten qualsevol espurna de pensament crític i, per tant, rebutgen el teatre en el seu sentit més bàsic, fins que tenen tot l’aparell cultural a les seves mans i després l’utilitzen per difondre la seva ideologia. Perquè el teatre -i la cultura en general- i la memòria ens volen fer creure que són formes ideològiques només quan no estan al seu servei.
Així doncs, davant de les forces totalitàries que bufen fort per Alemanya i també per les nostres contrades, defensem el teatre -un teatre compromès amb la bellesa, la paraula, la fantasia, la vida- que ens ajudi a transitar per tota la gamma de grisos, de matisos i de complexitats. I pensem en les estratègies que han de permetre que el teatre arribi a molta més gent i que tothom que vulgui, independentment d’edats o condicions socioeconòmiques, en pugui gaudir plenament. Combatem el totalitarisme des d’un teatre compromès amb la democràcia perquè ens fa sentir vius, ens emociona, ens fa pensar, ens fa més rics amb el gaudi de la bellesa i la consciència de la diversitat i complexitat de matisos que defineixen la nostra vida com a individus i com a membres d’una societat.